Stalker, Picnic A La Vora Del Cami - Стругацкие Аркадий и Борис - Страница 14

• Предыдущая
• 14/44
• Следующая

En un punt, el mur estava trencat i molt a prop del forat hi havia Barbridge estirat. Encara jeia sobre l’esquena, estirant amb les dues mans el coll del seu jersei. Els seus grunys sords, plens de sofriment, es transformaven en gemecs. Redrick es va asseure al seu costat i destapa el flasco. Despres, prudentment, va fer lliscar la seva ma sota el cap de Barbridge, sentint amb tot el seu palmell la calva calenta, coberta de suor, i posa el coll del flasco sobre els llavis del vell. Era fosc, pero en els reflexos febles dels projectors, Redrick va distingir que els ulls de Barbridge estaven molt oberts, quasi vidriosos, i que la barba, sense afaitar, cobria les seves galtes. Barbridge es va empassar amb avidesa uns quants glops, despres s’agita, tot palpant amb la ma el sac de rampinya.

- Has tornat -va fer-. Ets un bon noi… Pel-roig… No deixes un vell… que la palmi.

Redrick inclina el cap enrere i va fer un bon glop.

- Els bandarres son alla -va dir- com si els hi haguessin enganxat.

- Aixo… no es per res… -va proferir Barbridge. Parlava a empentes, a cada ale-. Algu deu haver fet d’espieta. Estan esperant.

- Es possible -va contestar Redrick-. Vols un altre traguet?

- No. De moment en tinc prou. No em deixis. Si no em deixes, no la dinyare. Aleshores, no te’n penediras. No em deixaras, oi, Pel-roig?

Redrick no va contestar. Mirava els llums blaus dels projectors en la direccio de la carretera. El monument de marbre era visible, pero no es podia distingir si hi havia algu assegut o si havia desaparegut.

- Escolta, Pel-roig. No t’estic dient cap bestiesa. No te’n penediras. Saps per que el vell Barbridge viu encara? Ho saps? Bob el Goril·la la va palmar. Farao Banker la va dinyar, com si no hagues existit mai. I quin stalkerque era! Pero se’n va anar a l’altre barri. Mol·lusc tambe. I Norman l’Ulleros. Kallogan. Pete el Burro. Tots. Nomes he quedat jo. Per que? Saps per que?

- Sempre has estat un malparit va dir Redrick, sense deixar de tenir els ulls fixos sobre la carretera-, Voltor.

- Un malparit. Es cert. No hagues pogut, d’una altra manera. Ells tambe ho eren. Farao, Mol·lusc. Pero nomes he quedat jo. Saps per que?

- Si -va contestar Redrick per acabar.

- Menteixes. No ho saps. Has sentit parlar de la Bola d’or?

- Si.

- Creus que es un conte?

- Faries millor si callessis -li va aconsellar Redrick-. Sino perdras totes les forces.

- Tant se val. Em portaras. Hem anat tantes vegades junts, tu i jo. Oi que no em deixaras? Et vaig coneixer quan eres encara aixi… petitet. Al teu pare tambe, el vaig coneixer.

Redrick no deia res. Tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta, va abocar-ne el tabac sobre el palmell de la ma i es va posar a ensumar. Cap alleujament.

- M’has de treure d’aqui -balbuceja Barbridge-. Es per culpa teva que m’he fotut a dintre. Ets tu qui no va voler agafar el maltes.

El maltes havia insistit molt d’anar amb ells. Els havia estat convidant durant tot el vespre, els havia proposat un bon avancament, els jurava que aconseguiria el vestit especial. I Barbridge, assegut al costat del maltes, tot amagant el seu rostre darrere la seva ma feixuga i arrugada, feia alegrement l’ullet a Redrick: accepta, no hi perdrem res. Possiblement per aixo Redrick va dir que no.

- T’hi has fotut a dintre a causa de la teva avidesa -va pronunciar Redrick fredament-. Jo no estic aqui per res. Faries millor de callar.

Durant una estona Barbridge no va fer altra cosa que gemegar. Va tornar a ficar els dits darrere el coll i llenca el cap molt enrere.

- Et donare tota la rampinya -va fer entre gemecs-, pero no em deixis.

Redrick va mirar el rellotge. L’alba s’apropava, pero el cotxe de la patrulla no se n’anava. Els seus projectors continuaven il·luminant els matolls; en algun lloc molt a prop, hi havia el Land Rover amagat. El podien descobrir en qualsevol moment.

- La Bola d’or -va dir Barbridge-. La vaig trobar. Despres l’han envoltada amb tota mena d’histories i bestieses. Jo, de fet, tambe. Deia que realitzava qualsevol desig. Mentida! Si realitzes qualsevol desig, jo ja faria temps que seria fora, a Europa. Em banyaria en diners.

Redrick el va mirar de dalt a baix. En els reflexos blaus que es movien, el rostre de Barbridge semblava mort. Pero els seus ulls vidriosos estaven fora d’orbita i seguien fixament Redrick.

- No he aconseguit la jovenesa eterna -va rondinar-. Gens de diners. Pero la salut, aixo, si. Els meus nanos estan be. I estic viu. Mai no podries imaginar-te els llocs on he estat. I, aixi i tot, estic viu. -Es llepa els llavis-. No li demano res mes que una cosa: deixa’m viure. I dona’m la salut. Als meus nens tambe.

- Calla -va acabar dient Redrick-. Estas somicant com una figa-flor. Si puc, et dure fora. Em fa llastima la teva Dina, hauria de fer cantonades, la mossa…

- Dina -va gemegar Barbridge-. La meva petita. La meva bellesa. Saps, Pel-roig, ells estan malcriats, els meus nanos. No coneixen la paraula “no”. Quedaran fotuts si em passa alguna cosa. Artur. El meu Arti. El coneixes, oi, Pel-roig? On has vist uns nens semblants?

- Ja t’ho he dit: si puc, et traure.

- No -va dir Barbridge, obstinat-. M’has de treure tant si com no. La Bola d’or. Si vols, et dire on es troba.

- Digues.

Barbridge va gemegar i es va moure.

- Les meves cames -ploriquejava-. Palpa.

Redrick va estirar la ma i, palpant, va fer lliscar el palmell per la cama, del genoll cap avall.

- Els ossos… -gemia Barbridge-. Que hi son, encara?

- Si, si -va mentir Redrick-. No pateixis.

En realitat no va sentir res mes que la rotula. Mes a baix, cap al peu, la cama semblava de cautxu, se’n podia fer un nus.

- Dius mentides -va dir Barbridge-. Per que dius mentides? Creus que no ho se, que no ho he vist mai?

- Els genolls estan intactes -va dir Redrick.

- Segurament deus mentir -va dir Barbridge amb angoixa-. Be, tant se val. Pero m’has de portar. Ho fare tot per a tu. La Bola d’or. Et dibuixare el mapa. T’indicare tots els paranys. T’ho explicare tot…

Continuava parlant i prometent, pero Redrick ja no l’escoltava. Mirava cap a la carretera. Els projectors ja no es bellugaven sobre els matolls, es van quedar immobils sobre el monument funebre de marbre, i llavors Redrick va distingir clarament, entre la boira d’un blau fort, una figura encorbada i negra, que vagava cegament, directament contra els projectors. Redrick va veure com topava amb una creu enorme, i, fent-se enrere, va tornar a topar amb la creu i nomes despres la va contornejar i va continuar el cami, amb els seus bracos llargs i els dits estesos al davant. Despres va desapareixer sobtadament, com si el terra l’hagues engolit. Al cap d’uns segons va reapareixer, mes a la dreta i mes lluny, avancant amb una obstinacio incongruent, inhumana, com una mena de robot.

I de cop i volta es van apagar els projectors. La caixa de canvis va grinyolar, el motor udola ferocment, els llums de posicio vermells i blaus es van fer veure a traves del matolls, el cotxe patrulla es va apartar del lloc, i, salvatgement, prenent velocitat, es llanca cap a la ciutat i va desapareixer darrere el mur. Redrick alena convulsivament i es descorda la cremallera de la granota.

- Sembla que han marxat -murmura febrilment Barbridge-. Pel-roig, apa… Anem-hi! Fes via! -Es va agitar, palpa al seu voltant, agafa el sac amb la rampinya i va intentar aixecar-se-. Au, va, que fas que encara estas assegut?

Redrick mirava encara cap a la carretera. Ara, tot estava fosc alla, no s’hi veia res, pero en alguna banda hi havia l’altre que caminava com un ninot mecanic, ensopegant, caient, xocant contra les creus, embardissant-se en els matolls.

- Be -va dir Redrick amb veu alta-. Som-hi.

Va aixecar Barbridge. El vell li va passar el brac esquerre al voltant del coll com unes alicates i Redrick, sense tenir forca per a posar-se dret, el va transportar de quatre grapes cap al mur, agafant-se amb les mans a l’herba mullada.

• Предыдущая
• 14/44
• Следующая